A Apadrimax tenim la
necessitat d’explicar-nos, de fer ben transparents les nostres motivacions i
els nostres interessos. Volem que tothom conegui i comparteixi el nostre somni
i potser per això cal que primer conegueu com, quan i per què Apadrimax ha
sorgit de dins del cap i sobretot del cor d’en Sebas. A partir d’avui sabreu
una mica millor el perquè de tot plegat. Seran 5 entrades al blog on hi
trobareu la nostra essència.
Em trobava a uns 80 km per hora a la carretera, escoltava música tot tornant
amb el meu cotxe de la universitat, havia assistit a una xerrada, on junt amb
els meus companys, ens explicaven tot allò relacionat en la recerca de feina,
com fer un bon currículum i fer tots aquells procediments necessaris per tal de
trobar el nostre lloc de treball ideal, i així, començar a formar part del món
adult. Eren els últims dies de la meva llarga etapa com a estudiant d´Infermeria,
ja faltava molt poc. Vaig posar 5ena marxa, en una recta bastant llarga entre
Manresa i el meu poble, i vaig fer memòria de tot el meu recorregut com a
estudiant. Era moment de recordar tot el que vaig viure, aprendre i veure en
les classes, i també en els diferents serveis dels hospitals que havia anat
passant com a estudiant de pràctiques. Ara, estant al final de la meva etapa
com a universitari, significava deixar enrere els apunts, els exàmens, el
patiment d´entrar a internet i veure si havia aprovat l´examen d´anatomia, o el
WhatsApp que havia de fer al típic company de classe que em salvava la vida en
els moments més decisius per saber quin dia havíem d´entregar el treball de
cures... Després de 5 anys com a
universitari, el primer any com a estudiant de fisioteràpia, i els 4 anys
posteriors com a estudiant d´infermeria, tenia la oportunitat de poder posar
punt i final a una etapa de maduració, aprenentatge i també de creixement
personal.
Recordo que em trobava amb una situació que mai havia pogut experimentar,
inclús estranya per mi. Fins ara, sabia
que quan arribava al Juny, arribaven també les vacances d´estiu on aprofitava per gaudir d´uns dies
de tranquil·litat, acompanyat de bones temperatures i unes vistes magnífiques.
A l´Agost, en canvi, ja sabia que a mitjans de Setembre, havia de tornar altre
vegada als llibres i començar el següent curs que em tocava. Des de parvulari,
primària, ESO, batxillerat i finalment a la universitat, havia anat adoptant
aquesta manera de viure.
Ara, havent acabat el grau,
significava que havia assolit totes les metes a nivell acadèmic que m´havia
posat en ment, des de petit, ja no hi havia un següent curs, i realment,
n´estava orgullós.
Sincerament, estava cansat d´estudiar, encara que havia valgut la pena
destinar tots aquests anys en la formació acadèmica, ara ja havia de començar a
canviar de decorat, i que les cerveses que havia estat bevent a les festes
universitàries amb les seves grans ressaques pertinents ja quedaven en segon
pla. Ara era moment d´encarar tot allò que volia fer i ser com a persona,
construir uns bons fonaments per aixecar el mur de la meva vida i poder viure
de la millor manera possible. Sabia però, que aquests fonaments els havia de
fer bé i eren essencials en els pròxims anys, i segurament per la resta de la
meva vida. Encara que tenia la lliçó ben apresa, la pràctica era totalment
diferent, i tenia infinitat de dubtes. No sé si era fruit de l´edat, si era
fruit d´entrar en una etapa desconeguda per a mi, o perquè els llibres acadèmics
ja quedaven lluny de la meva realitat, no ho sé. A més, la major part de
companys que tenia a la classe, no m´ajudaven gaire. Ells sabien molt bé que el
que realment els motivava, els omplia i lluitaven per aconseguir, era la sang i
el món de la infermeria. La cara els canviava radicalment quan parlaven del seu
futur, i es veien en bata blanca en els propers dies. Jo estava content i
orgullós de tots ells, probablement havien trobat la seva vocació i el que
voldrien fer la resta de les seves vides, però recordo que quan parlàvem amb
petits grups, sobre el nostre futur professional, em sentia desplaçat, inclús
angoixat, per no saber del cert, com iniciar aquesta etapa, la qual
m´obsessionava perquè sabia que era molt important per mi. Tenia la carrera d´infermeria
a la butxaca, però ho tenia tant clar com els meus companys? Realment
infermeria era lo meu i la professió de la meva vida? Em veia vestit de blanc
passejant pels diferents serveis de l´hospital envoltat de gasses, ulceres i
benes tota la vida?
Molt sovint, en hores lliures, com el descans que feiem cada dia a les 11
del matí per menjar-nos l´entrepà i carregar forces, em decantava per anar al
despatx de la directora de Infermeria de la Universitat, en busca de cònsol,
sobre el meu futur com a infermer. Al principi, recordo que la directora es va
sorprendre amb les meves inquietuds, però a mesura que hi anava anant, cada
vegada més, m´entenia. Ella, amb totes les ganes que jo sigués un infermer
més, m´intentava animar dient que no em
preocupés, que de ben segur que trobaria el meu camí.
-Sebastià, t´agrada fer pràctiques?
-Molt, m´agrada molt. Però tota la vida no m´hi veig...
- Ho entenc, em deia.. Infermeria té moltes
branques, potser comences a urgències, i acabes treballant en un centre de
desintoxicació per a joves, o un equip de futbol assistint als partits, mai se
sap, em deia aprofitant que sabia que m´agradava el futbol. -Si t´agraden les
pràctiques, ja és molt, falta trobar en
quin servei et sents còmode i prendre la decisió.
- Si... deia trist i decepcionat perquè continuava
perdut
Sebas
