EL PRIMER VIATGE A L'ÍNDIA

En aquells dies, després d'un sopar familiar i fent sobretaula, el tema de conversa, es va desviar cap a la celebració dels 50 anys de la meva mare. Encara que no li agradés gaire, ja feia 50 anys, vam pensar en celebrar-ho de la millor manera possible, havia de ser alguna que cosa que  recordéssim la resta de les nostres vides. Primer, vam pensar de fer-li una festa sorpresa, llavors vam pensar de fer-li un val per anar a un spa per passar un cap de setmana, i finalment un collaret de Swaroski...  Després de veure que tot això era molt típic i que la meva mare es mereixia molt més, al meu germà gran se li va ocórrer l´opció de fer un viatge.

Bona idea vam pensar, però a on? Recordo que la meva mare, quan li vam comentar, va proposar d'anar al nord d'Europa, Finlàndia o Noruega, però el meu germà gran i la seva xicota, fascinats pels viatges que havien realitzat anteriorment a  l'Àsia, van proposar d'anar  a l'Índia.

Sincerament, acceptaré si em dieu ignorant, d´aquest país tant interessant, sabia 4 dades bàsiques: havia sentit a parlar de Gandhi, de la mare Teresa de Calcuta, el Taj Mahal, Bollywood i els seus colors, els elefants i les vaques sagrades, ah sí! i que estava al continent asiàtic.

En cap moment m´hi vaig oposar, trobava el viatge interessant, vam fer votacions, i va sortir l'Índia, com a destí final. Em vaig aixecar de la taula, i vaig buscar informació del país de les vaques sagrades.

Potser estava descobrint el món i m'estava fent gran però de  l'Índia també vaig trobar molts articles que referenciaven la pobresa. No havia pensat mai que el mateix món on vivia jo, hi havia tanta pobresa. Fins ara, només havia vist l'ordre, la seguretat, la organització, les americanes, els rellotges i els maquillatges. Vaig entendre que l'Índia era molt gran, i hi havia molta riquesa amb els seus grans temples i palaus, però hi havia una gran part que era al revés, rates, prostitució i malalties. Allà va ser, quan realment vaig veure que totes aquelles informacions que havien vist els meus ulls anteriorment, no només es concentraven a Mali, sinó que la pobresa era evident a molts punts del món.

Faltaven pocs dies per agafar l´avió direcció Delhi, capital del país. Nerviosos i ansiosos, anàvem fent petites quedades per organitzar el viatge, buscàvem informació o llegíem llibres, i quedàvem per sopar i posar-ho tot en comú. El meu germà petit sempre portava articles de bollywood i les seves grans festes, com el holi festival. Jo en canvi només havia buscat informacions de pobresa.

-       -Que pesat Sebas, sempre estàs amb el mateix! em deien...

Les ganes d´emprendre el vol, dia rere dia, s´anaven intensificant com a qualsevol viatge que esperes, il·lusionat, fins que per fi el dia arriba. Vam marxar d´hora pel mati, des de la terminal 1 de l´aeroport de Barcelona fins a aterrar a Delhi.  

Quan esperàvem les maletes i tot l´equipatge a la cinta, em vaig començar a fixar amb les persones indies, anaven de pressa per trobar les seves maletes. Que guapes les dones, vaig pensar. Vam sortir de l´aeroport, i ens esperava un noi, que ens va rebre amb un gran somriure i ens va omplir de collarets de flors naturals taronges, i vam pujar a un autocar.

Reafirmo el que diuen els llibres, inclús els foros i les experiències de qualsevol persona que hagi anat a l'Índia, Només travessar la porta de l´aeroport perceps una allau de sensacions que t’aclaparen fins que marxes del país. Les olors, la calor, els colors i la quantitat de persones al carrer, fan que sigui una experiència que quan arribes a casa, és el que primer expliques.

Durant el trajecte fins a l’hotel, encara que era de nit, vam veure moltes persones a terra estirades, molts gossos recordo, i molta tristesa... Vaig mirar la meva mare, ella, que 1 mes abans volia anar a països del nord... no tenia ni idea del què li passava pel cap, ara.

Sense treure els meus ulls del vidre de la finestra, atenent al mínim les instruccions que ens anaven donant i impressionat per la realitat, vam arribar, per fi, a l´hotel, això sí, molt cansats. L´endemà havíem de començar visitant la capital del país, Delhi, calia anar a dormir i recuperar les forces.

Feia molt poc que havia acabat la universitat. En comptes de ser infermer i passejar amb bata blanca pels serveis de l´hospital, o passejar pel terreny sorrenc de Mali, estava a un altre lloc, molt més lluny. 

L´endemà havíem quedat al hall de l’hotel, badallant encara i una mica tocats pel jet lag, va venir el guia juntament amb el grup amb el que aniríem tot el viatge.

Vam posar al bus i ens vam endinsar dins aquella metropoli tant i tant gran. Penso que dels viatges, algunes persones els agraden algunes coses, i n´hi ha que d´altres. Les persones que hagin tingut l'oportunitat de viatjar a l'Índia, estaran d´acord amb mi si afirmo que el que més crida l´atenció, són totes les persones i les condicions en les què viuen, això és sens dubte del que més parlo quan em pregunten.

Aquests viatges estan bé, però tanta organització no m´agrada. A més, t´ensenyen només la part que els interessa, i els guies, reben comissions per les botigues en les que gairebé t’obliguen a comprar.Va ser un viatge dedicat al turisme i al consumisme. Per una part, entravem dins els temples i palaus preciosos enlluernats pels colors i la història que hi havia. Allà, envoltàvem el guia, on ens explicava tota aquella informació interessant, i que estava fart de repetir. Tothom, tenia alguna que altre pregunta, que suats i fascinats anàvem escoltant. Per l´altre, ens venien pedres precioses i elefants de colors dient que si els compràvem, tindríem molta sort.

Sincerament jo no vaig estar molt atent, però he d´acceptar, que la bellesa dels seus temples, no deixa indiferent a ningú i menys la història que hi ha al darrera tan interessant.

En aquells dies, no m´importava massa perquè un temple era vermell, o perquè el déu Ganesh tenia cap d´elefant... el que volia saber i conèixer, era la resposta a la pregunta de com era possible que hi haguessin tant nens vivint en aquelles condicions. Mentre el grup de turistes espanyols anaven interessant-se pel color vermell d´un dels temples, o la importància que tenia el déu Ganesh pels indús i perquè tenia el cap d´un elefant i el cos d´un esser humà, jo no podia parar de mirar els nens de l'Índia, sí ho repeteixo, els nens de l'Índia.

Aquells nens, que màgicament em van enamorar, van fer que anés a parlar amb en Yogui, el nostre guia.

-       -Yogui, He parlat amb gent del meu país que havia visitat l'Índia i m´havien dit que hi havia molta pobresa, ara que hi sóc, veig que no mentien.

-       - Si hi ha molta pobresa. Em va respondre

-      -  I què en penses de tot això com a ciutadà de l'Índia?

-       - Sí, hi ha molta pobresa. Accelera el pas, ja falta poc per arribar...

-       - Què en penses del sistema de castes? I els dalits?

-       -Sí, el sistema de castes. Els singh..... 

No va voler parlar de la pobresa ni dels dalits, intocables.... En tot moment m´evitava...

No és que no ho sabés, era que no volia que el turista blanc s'endugués una “mala imatge” del seu país. Volia que marxés de l'Índia amb un somriure de orella a orella, i m´interessés per la bellesa dels seus temples  i palaus, tant impressionants.

Sebas

PER SOBRE DE TOT, MALI

De vegades hem de pendre decisions difícils, de vegades toca retrocedir però això no vol dir renunciar, potser només significa que cal canviar de perspectiva per continuar lluitant pels teus somnis

El treball, em va anar genial, havia fet bona feina, el dia de la presentació el professorat em van felicitar i em van dir que havia deixat enrere el camí de pedres i cocodrils, que havia estat capaç de passar per aquell camí tant difícil i n’havia sortit ben parat. Realment va ser un procés llarg, i de molta dificultat. Suposo que això em va ajudar a prendre consciència de la dificultat que tenen les ONG´s per a poder implantar els seus projectes.

Aquesta etapa del projecte de final de grau va suposar per a mi una font de coneixement inesgotable i n´estava orgullós. Ja havia acabat el grau d´infermeria, ara ja podia dir que era infermer. Recordo com si fos ahir, la cara de felicitat que els meus companys transmetien, quan parlaven del final de la universitat, orgullosos tot ells per haver acabat, i alguns per haver complert el somni de les seves vides. M’explicaven les ofertes de feina que els anaven sorgint, molts d´ells, es posarien a treballar en els propers dies. Jo, me´ls escoltava, i m´alegrava molt veure´ls tant contents i il·lusionats per iniciar una nova etapa en les seves vides, però en el fons, pensava per què jo no podia ser un d´ells. Les extraccions de sang i les radiografies, quedaven lluny, molt lluny del que volia fer.

Mali i la seva pobresa no sortien del meu cap, si es parlava de futbolistes jo ho relacionava amb els seus extraordinaris sous, si es parlava de política, criticava la mala gestió dels polítics i la seva corrupció, si veia un anunci per la televisió de roba que valia més del que pensava, ja creia que era una estafa, inclús quan veia que tardava massa a la dutxa, tallava en sec l´aigua, encara que tingues el sabó al cap. Realment, el treball m´havia impressionat molt, m´havia impactat. Qualsevol cosa que no fos fer alguna cosa per la gent de Mali pensava que era perdre el temps.

Aquells dies va néixer en mi un neguit que mai havia pogut ser capaç d´experimentar. No sé si trobava a faltar el ritme de la feina que portava els dies anteriors fent el treball, no sé si trobava a faltar estar en contacte amb les ONG´s i amb els beneficiaris dels seus projectes, trobava a faltar els somriures dels nens maliencs que m´enamoraven màgicament a través de la pantalla de l´ordinador, o potser trobava a faltar les quedades que feia amb els maliencs del poble. La cultura africana?  No ho sé. El que sí sabia del cert, era que necessitava conèixer encara més la realitat de les persones malienques, aquelles que havia anat veient i parlant en els mesos anteriors.

Potser començava saber el que volia fer després de ser diplomat d´infermeria. Potser sí que ara sabia què volia ser i què esperava de mi com a persona. El meu món interior i la perspectiva, va canviar radicalment. Vaig passar de veure les persones que aquí anomenem “immigrants” des d´una altre perspectiva i vaig entendre el seu passat i els perquès de la seva situació actual. Vaig intentar ajudar-les dins les meves capacitats i limitacions, per mi van deixar ser “immigrants” per ser persones tan iguals com qualsevol altre europeu.

L’obsessió que tenia de fer-me gran i tenir una independència econòmica, va anar disminuint, tenia dubtes de si era el moment adequat de llençar-me el món professional. Recordo que en aquelles dates, vaig rebre una quantitat d´ofertes de feina considerable, com a infermer d´hospital, era un privilegiat em deia tothom.

Jo, poc il·lusionat ja amb l´hospital, no ho tenia gens clar, a més sabia que hi havia persones a  Mali, que necessitaven ajuda.

Vaig trucar i enviar emails  a diferents ONG´s i vaig parlar amb elles per saber de quina jo podia cooperar, sovint la resposta era  que el que jo podria fer per ajudar a aquestes persones era una aportació econòmica per algun dels interessantíssims projectes en el territori... però el destí m´havia fet estudiar infermeria, havia pogut valorat les necessitats a les que els maliencs havien de fer front dia rere dia. Necessitaven personal sanitari al terreny, per què no marxar 1 any allà i amb les meves mans, ajudar a aquelles persones?

Vaig contactar de nou amb diferents organitzacions, i els hi vaig proposar. La majoria van coincidir en la resposta, actualment era molt perillós anar a Mali, ja que hi havia inestabilitat política econòmica i social, i que els programes de voluntariat a Mali, s´havien suspès.Mentrestant, la família no les tenia totes amb mi.

Sabia que podria fer alguna cosa molt positiva per les persones més desafavorides d´aquell país, però també sabia que la meva ajuda no solucionaria la pobresa del país, n´estava al cas. El que tenia clar, era que volia anar a Mali a ajudar com a infermer. A partir d´allà, ja veuria com responia, tant a nivell professional com personal i psicològic.. jo volia anar, la resta ja aniria venint...

Vaig insistir enviant encara més mails i cartes a les ONG´s que havia contactat, estava segur que ja em coneixien. Inclús vaig anar a parlar un dia amb el cònsol de Mali a Barcelona. Tothom coincidia en dos aspectes fonamentals, per anar de infermer i entrar dins una ONG gran, havia de tenir experiència en el sector, havent treballat un mínim de 2 anys, i en segon lloc i el causant de la meva resignació, i el que va fer que no marxés, va ser l´estat difícil i crític a nivell polític en el que es trobava el país. Era molt perillós anar a Mali, en aquelles dates, hi havia molt risc de segrestos, perquè hi havia molta guerra, molt terrorisme, i  les ONG´s s´havien hagut de desplaçar per la seva seguretat. El que tenia l'última paraula, era jo. Sabia que hi volia anar, però deixar la família i els que més estimava aquí patint pel meu dia a dia... amb això no podia.

No parava de buscar  la manera de poder complir el que volia i viatjar a Mali, però no em va ser possible, encara que si una cosa és difícil i m´agrada, lluito fins a a aconseguir-la i vèncer, aquesta vegada era diferent, i vaig haver de perdre i molt trist, assumir la derrota.

Quan he de prendre una decisió, sempre tinc en ment una balança imaginària, on hi poso els avantatges i inconvenients, i el que pesi mes, em fa decantar. El plat que pesava més de la balança era el de inconvenients/ desavantatges, em pesava molt poder perdre la vida, primer per a mi, i segon per la família i els que m´estimaven.

La decisió estava presa. No hi havia d´anar, ja aniria en un altre any.

Sebas