EN TEXANS I SAMARRETA

A Apadrimax anem sobradíssims de ganes de fer coses, d’entusiasme, de somnis i de tot allò del què hem estat parlant al blog al llarg d’aquest petit recorregut que va començar el 14 de febrer, però potser no hem parlant tant de la realitat del nostre dia a dia, dels nostres temors i preocupacions.

Molta gent de la que ens dóna suport una mica més en la distància potser no sap què estem fent exactament en aquest moment i és que tot va més a poc a poc del què voldríem i la major part de la feina és invisible.

Apadrimax s’està gestant i som plenament conscients que no veurà la llum realment fins que en Sebas viatgi allà on sigui a vacunar els nens de la primera campanya de vacunació que financem. No sabem si seran 9 mesos, si serà més o menys, però abans no arribi aquest moment estem intentant concretar de manera formal de quina manera volem que sigui Apadrimax a la vegada que estem treballant colze a colze amb vàries ONG’s a varis països per mirar de donar la resposta més adequada a les necessitats que des del territori ens plantegen. Tot està en marxa i us ben asseguro que tots plegats estem desitjant anar ben ràpid perquè tot ens sembla urgent però cal fer les coses ben fetes, cal assegurar-nos que els recursos van a parar al lloc on fan falta i que tot l’esforç, l’energia i la col·laboració de tots els que creuen en Apadrimax i els seus objectius valguin la pena.

Potser ens espanta no saber-ne prou, pagar “novatades” i cometre errors que comprometin la confiança que tothom ha dipositat en Apadrimax però si no tinguéssim aquesta mica de “por” difícilment aprendríem tot el que estem aprenent en tot aquest procés i és que setmana rere setmana anem omplint la nostra motxilla amb experiència, bagatge i coneixements que són necessaris per poder continuar endavant i tot prengui sentit.

No som professionals en tot això, no anem amb vestit i corbata ni movem pressupostos astronòmics, com un dia en Sebas va dir, nosaltres anem en samarreta i texans, i és des d’aquesta humilitat que volem anar fent mica en mica, sense enganyar a ningú, la veritat i la transparència per endavant i sobretot amb una manera de treballar ordenada sense córrer més del compte però sense aturar-nos.

 Estem segurs que aviat podrem donar bones notícies i poder-vos explicar quin és el primer projecte real d’Apadrimax, perquè serà llavors quan us necessitarem a tots.

Ens agrada moltíssim parlar en plural perquè volem que tots els projectes no siguin només cosa del Sebas o de la Sara o d’altres incorporacions a l’equip (que aviat us presentarem), els projectes seran de TOTS aquells que col·laborin econòmicament, amb el seu suport ens els àmbits que no dominem, dels que participin dels esdeveniments que organitzem, de les diferents associacions amb les que col·laborarem, dels que ens ajuden a fer difusió de la nostre somni...

Si tenim clar que ens cal treballar amb les ONG sobre el territori dels països més empobrits també tenim molt clar que comptem amb la gent del nostre territori. Apadrimax mira al món des del Moianès, des del Vallès, des del petit trosset de món que considerem casa nostra i amb la certesa que farem possible que nens que viuen lluny de la nostra realitat tinguin les mateixes possibilitats de tenir una vida plena de salut i lluny de malalties totalment prevenibles a través d’una vacuna.

Sara

QUANTA BARBA!

Sí! Aquest va ser el meu primer pensament quan vaig veure el Sebastià assegut a la taula del fons del Canaletes. Us asseguro que no tenia ni idea de qui era en Sebas, només sabia que era de Moià i que teníem una sola cosa en comú, l’Adri, que per algun motiu que encara no sé quin, va decidir que en Sebastià i jo ens havíem de conèixer. De fet portava mesos sentint a parlar del Sebas però sincerament em quedava molt lluny. Sabia de les inquietuds i del projecte que en Sebas havia desenvolupat sobre Mali i que havia viatjat a la Índia, del que no me n’havia dit res era d’aquella barba!!! Tenint en comte que sóc curiosa de mena no vaig poder dir que no a fer una quedada amb Sebas, o sigui que com si d’una cita a cegues es tractés vam concretar de trobar-nos la tarda del 8 de novembre.

Crec que va ser més d’una hora que vaig estar escoltant sense pràcticament dir res. Quin entusiasme, quanta energia, quantes ganes de canviar el món! crec que era desmesurat però aquesta desmesura era directament proporcional a les ganes que tenia d’entendre tot el què li estava passat a aquell noi de la barba immensa que tenia davant.

Quant ja no podia processar més informació me’n vaig endur al Sebas a recórrer els carrers de Caldes, ell continuava parlant i jo continuava escoltant, en Sebas era una mena de supernova en expansió i jo estava en ple radi d’acció. Recordo amb quina claredat ho veia tot, com s’expressava...  hi havia un punt de caos fruit de l’enorme il·lusió que tenia de crear una ong i donar sortida a les seves inquietuds. La pobresa i la infància eren conceptes claus i estava clar que els viatges a la Índia havien marcat un abans i un després en la vida d’aquell que tenia davant, estava una mica sobrepassada però em van quedar unes 3 coses clares:

1.     En Sebastià buscava companys de viatge i jo era una candidata

2.     Quan algú parla dels seus somnis tan diàfanament i avantposa l’amor a qualsevol de les seves motivacions cal escoltar-lo molt atentament

3.     Era impossible dir-li que no

No sabia en quina mesura podia aportar alguna cosa però tot plegat era engrescador, suposo que una de les millors coses que puc dir és que em van continuar quedant ganes d’escoltar-lo, el somni no era meu, però valia la pena posar-hi una mica del meu temps i la meva energia i esbrinar on em podia dur el meu nou company de viatge, perquè encara que en Sebas no ho sàpiga, aquell dia ja vaig decidir que valia la pena intentar-ho.

Evidentment aquesta va ser la nostra primera quedada, n’han vingut moltes més i aquest somni que ja és en plural poc a poc va prenent forma, dóna mal de caps i feina però també molta il·lusió.

Només tinc motius per donar gràcies per les coses que estic aprenent, per les persones amb qui m’estic trobant i només espero continuar aprenent i trobant nous companys de viatge, vull veure com Apadrimax neix i es fa gran. Vull veure com tota la il·lusió, l’amor, els somnis i les quimeres es transformen en vacunes per aquells infants que  no tenen l’oportunitat de rebre l’atenció sanitària que mereixen només pel fet de no haver nascut al melic del món.

I arribats al final de tot el que volia explicar, només dues confessions més, gràcies Adri perquè això que avui explico en gran part és culpa teva i de les estones que hem compartit (que espero que mai s’acabin) i en segon lloc, no només em va cridar l’atenció la barba del Sebastià, també vaig pensar que al mes de novembre anar en pantalons curts era excessiu (encara em pregunto si és que a Moià no tenen mai fred).

Sara 

APADRIMAX, UN NOM QUE HO DIU TOT

Ja estava a terres catalanes, semblava mentida, la meva terra, el lloc on havia nascut, era ara un lloc estrany. Després d´estar gairebé a l'altre punta del món i volar per aquell cel ple de núvols recordava el Max. Què estaria fent ara? On seria? Estarà viu? Que li devia passar?

Estava clar, que el viatge m’havia commogut, i estava convençut que hi tornaria, però no de turista, sinó per ajudar-los d’una manera o altre.

Què havia de fer amb la meva vida ara? Només sabia que havia de fer alguna cosa pels nens que havia vist i quedava totalment descartat tancar-me en un hospital vestit d’infermer. Dins meu, tenia gravat els nens que havia vist en el viatge, però també tota aquella gent de Mali que un dia, en un treball de final de grau, de la que vaig conèixer les carències a les que diàriament havien de fer front.

Recordo quan vaig arribar a Moià molta gent volia informar-se de com m’havia anat el viatge, i estaven ansiosos per saber què hi havia en aquell país que està tan de moda.

-       Has fet fotos?

-       No, no he fet fotos.

-       No has fet fotos en un país de tants colors com a l’Índia?

La meva resposta era clara i concisa.

-       Si estiguessis en la situació dels nens de Calcuta estic convençut que no t’agradaria que vingués un noi estranger amb barba, grassonet i amb una càmera de fotos que val més diners dels que tens per fer-te fotos mentre et remous en la pobresa.

Fotografiar a les persones i als nens desnodrits al carrer, per a mi és un insult a la seva dignitat, a no ser que sigui amb la finalitat d’ajudar-los i d’informar als rics de la seva cruel realitat.

Quan vaig arribar a casa, recordo que volia ajudar a tot i a tothom. Volia canviar el món i ho volia fer ràpid. Amb el temps, he anat veient que canviar el món, és difícil, però dir que és difícil no pot servir d’excusa, es pot aconseguir, ACTUANT! és per això de l’existència de les ONG´s.

Recordo quan els explicava a la meva família, als meus amics i als coneguts el què volia fer. Muntaré una ONG.

Alguns els va encantar la idea, altres em van aconsellar que no em lligués, que era l’època de sortir de festa, de conèixer gent, de començar a treballar, és a dir, d´adoptar un estil de vida diferent al que volia dir muntar una ONG.

-       Aquest viatge a l'Índia, m'ha tocat molt fort, he vist coses que no havia pensat mai que existien, i he estat a diferents zones en que la misèria és un fenòmen diàri, em justificava

Els vaig explicar quan vaig conèixer el Max, els slums i Kalighat. No els vaig explicar determinades anèctodes i experiències que van anar sorgint als dies del viatge perquè no volia que patissin si algun dia hi tornava.

-       Sebastià, estàs a dalt d'un núvol, pensava que estaves una mica sonat, però tant…

Aquesta va ser la meva primera resposta que vaig obtenir d´un amic. Has de madurar, altres em deien. Sembles un hippie d´aquests de pau i amor em deien en to burleta. Això està a les mans dels governs i de la gent rica. Tu no tens diners, encara els has de fer. Si treballessis en un hospital i tinguessis una nòvia et passarien les manies.

Si haguéssiu vist el que vaig veure al viatge, pensava. 

-       Que et creus que ets el Vicenç Ferrer o la mare teresa de Calcuta?

-       No, ja sé que no, deia sense donar a peu un altre comentari.

Aquí, em vaig adonar de la facilitat que té molta gent en queixar-se de les coses i la poca voluntat de canviar-les. De què serveix queixar-te i criticar, sinó proposes una alternativa? De què serveix tolerar injustícies i criticar-les? De què serveix pensar una cosa i no portar-la a terme?

Fa gràcia sentir moltes vegades que la gent es queixa i dona la culpa de la situació als polítics. Els governs són els que tenen la paella pel mànec, d´acord, això ho compartia, però si els governs no cooperen, la responsabilitat passa a ser dels ciutadans, de cadascú de nosaltres, per ajudar als nostres companys de planeta que un dia van tenir la mala sort de néixer al lloc inadequat.

La família, em va retreure la frase que mesos anteriors la tutora del treball de final de grau de la universitat m´havia transmès.

-       Hi ha gent que tria un camí de flors i violes, en canvi n'hi ha d'altres que trien un camí de roques i cocodrils

 Sincerament, no creia que fos triar un camí de roques i cocodrils, ni de flors i violes, si ho feia era perquè realment em sentia responsable de fer alguna cosa positiva.

-       D'acord, jo trio un camí de roques i cocodrils. Construiré un pont amb les roques i deixaré enrere els cocodrils.

També s’ha de dir que d’altres, m´animaven i fascinats per la meva idea em feien molt de costat, són aquests als que feia cas. Em sentia recolzat.

Aquells dies, després del viatge, no van ser fàcils. Encara que em vaig posar a treballar ràpid per fer diners, tenia el cap més a l’Índia que a Barcelona. No podia perdre més temps! Quan anava a dormir pensava amb tots aquells nens que vaig conèixer al viatge i en especial al Max. Tenia la necessitat d’ajudar, però com? Què podia fer jo amb tan sols 23 anys i com a infermer?

Recordo que em vaig posar a l’ordinador i vaig cercar els passos per constituir una ONG.

Si alguna cosa era real en aquell món ple de dubtes i contradiccions, era que tenia 23 anys, havia estudiat infermeria i que em sentia responsable de contribuir a trencar el cicle de la pobresa de manera immediata.

He de fer alguna cosa per aquells nens, em deia a mi mateix.

No sé exactament el perquè, potser per la poca confiança que tenia de poder arribar a tots aquells nens, però vaig escriure en un word tot el que en aquell viatge havia vist i la impressió que n’havia tingut, i els ho vaig enviar a diferents ONG’s, per tal de que s'assabentessin del què volia fer i ajuntar-me amb elles per arribar a més nens beneficiaris.

Recordo que vaig enviar mails a gairebé tot el món. Àfrica, Àsia, Amèrica, moltes ONG’s, que en el seu dia es van fundar molt probablament per una història com la meva. Em vaig decepcionar, ja que no vaig rebre resposta.

Això em va tocar. Penso que les ONG’s s’han d’agafar de la mà i junts lluitar contra les injustícies socials que treballen. Em vaig endur una decepció quan vaig veure que si no donava diners pels seus projectes ni m’ajudaven, ni m’escoltaven, inclús ni em responien. Vaig enviar diferents Whatsapps i no obtenia resposta. Jo, al prinicipi els insistia però veient el poc interès vaig deixar de fer-ho.

-       Hauré de menjar-me el projecte jo sol. I començaré des de 0 a construir el somni de la meva vida i poder arribar als nens més desafavorits del món.

Havia de crear una forma jurídica per fer tot el què volia fer i per assegurar la transparència, els diners havien d´estar registrats i qualsevol pas fer-lo en format legal.  Així que vaig agafar el cotxe vaig anar a Vic i vaig aparcar al costat del Departament de Justícia. El primer que vaig fer quan vaig entrar a aquell local va ser agafar un tiquet i seure esperant al meu torn. Durant l’espera només hi havia que africans, i ara, entenia la seves cares de resignació, tristesa, inclús d’angoixa. Ara em podia fer una idea del patiment que tenia interiorment el malienc que vaig conèixer al poble en un sopar amb els meus amics.

A la pantalla, va sortir el número 43, era el meu torn. Em vaig aixecar i em vaig tornar a assentar a una cadira que hi havia davant un noi que estava darrera la taula amb un ordinador al davant, que semblava que estés acabant de retocar algun que altre tràmit.

-       Bon dia! Mira, resulta que acabo d'arribar d´un viatge a l’Índia i vull crear una associació per ajudar als seus nens. M´agradaria saber tot el que he de fer per crear-ho.

-       Ostres, que bonic.

Vaig estar allà assentat una mitja hora durant la qual anava escoltant atentament tot el què havia de fer per poder ajudar un dia aquells nens que em cridaven des de l’Índia.

Una de les coses que més em va quedar més gravada va ser quan em va explicar que lògicament que l’associació havia de tenir un nom.

Vaig arribar a casa, ja era tard, així que vaig començar a pensar en possibles noms per registrar l’associació.

Vaig escriure en una llibreta possibles noms però no n’hi havia cap que em convencia. Vaig tancar els ulls i vaig recordar aquell viatge, el primer que em va venir al cap va ser en Max estirat a terra ple de sang.

Ho tenia clar, estava segur que el nom de l´associació havia de tenir la paraula Max. El Max era el que em va obrir les portes d’aquell món tant diferent al meu, un món d’injustícies i condicions lamentables semblants a una novel·la de terror.

Associació Max? Max ONG? Junts amb el Max? Indiamax? Trobava el nom molt curt, encara que hi havia ONG’s, que es diuen pel nom dels fundadors jo volia que tingués una paraula,  i que fos la raó de la fundació de la ONG,  Max. Si el nom que volia fer jo era un homenatge al Max havia de fer lligar dues o més paraules en relació aquest nen. Vaig pensar en que ajudar a aquests nens no era una cosa meva sinó és una cosa de tots. Així que de cop i volta em va sortir APADRIMAX, és a dir, qualsevol persona que col·laborés amb l’ONG estaria apadrinant en Max,  donant suport i força per continuar lluitant pacíficament.

De moment ja tenia el nom i els estatuts i tota la paperassa en marxa. Ara faltava vestir l’associació i buscar diferents persones que creiessin en mi, que em volguessin ajudar de manera voluntària.

Serà difícil trobar a gent que disposi de temps i que no cobri res a canvi, vaig pensar.

Sebas