KALHIGAT

La nena va agafar l'home de la mà i van marxar... la cruesa de la realitat de moltes nenes a l'Índia i d'altres parts del món no hauria indiferent a ningú, la visita a Kalhigat és demolidora.

Quan vaig informar-me sobre les 3 maneres que viuen els nens més desafavorits de l’Índia, i vaig veure tot el que volia dir de veritat, vaig empassar saliva, i vaig pensar en la sort que havia tingut de no viure en les seves condicions de vida. Jo podia escollir el menjar que volia al plat, l’hora d’anar a dormir, inclús la carrera que estudiar i tenir el privilegi de tenir una família i viure sota un sostre. Quina sort! Pensava mentre estava assentat a un graó de l’escala exterior de l’hotel.

Sincerament aquell dia, no vaig menjar, bé, només unes patates xips, el meu estómac es va tancar en veure sang, rates i tot el que mai havia pogut imaginar.

Sí, estava a l’Índia i havia vist nens amb les extremitats amputades per fer més pena a l´hora de pidolar als turistes, nens i nenes furgant entre les escombraries per vendre el que trobaven a les empreses de reciclatge, només em faltava la tercera. La prostitució de nenes als barris vermells de la ciutat.

Ara toca veure la prostitució de les nenes, ho tinc decidit. Vaig dir-me interiorment.

Vaig baixar a la recepció de l´hotel per una escala de fusta bastant dreta, i allà, estirat a terra, hi havia el recepcionista. Alguns dies, intentava que m´expliqués coses del seu el país, el de les vaques sagrades que per mi s’havia convertit en el país de les injustícies, però aquest dia, vaig interpretar que estava dormint i no vaig dir-li res. No el volia molestar, tot i que quan em va sentir, es va posar dret.

- Desitjes alguna cosa? Em va comentar mig adormit.

- Sí, vull anar al barri vermell de la ciutat vaig comentar-li.  

- El barri vermell? Em va dir després de tres o quatre vegades pensant el lloc que volia dir.  

-  Sí vaig insistir.

Va deixar el bolígraf que tenia a les mans, i em va mirar fixament.

- Que hi vols anar a fer allà? Allà és molt perillós, saps? No hi has d´anar.

- Que vol dir que és perillós?

Em va mirar fixament, i la conversa va acabar.

No sé si s´havia enfadat, semblava molest i seriós, em va desaconsellar totalment anar a aquell lloc.  

Vaig donar-li les gràcies com cada dia, i sense que em canviés la opinió, vaig sortir a fora. A Espanya havia vist un documental d'una noia que un dia va decidir treure dels prostíbuls a les nens que estaven a les xarxes de prostitució. Si havia vist nens en condicions lamentables, també volia veure aquest barri.

Es començava a fer fosc, així que em vaig afanyar, i em vaig dirigir a la boca de metro.

El metro, no era molt brut, i no feia molta calor. Si no hagués estat perquè tothom em mirava, m´hi hagués trobat bé. Recordo que no em vaig assentar, estava agafat a la barra del metro, controlant, per la meva seguretat, les meves butxaques, que atentament m'anava notant. Va arribar la parada número 5. Desconeixia aquella zona de la ciutat, no hi havia anat mai. Vaig sortir del metro, i vaig començar a caminar. Recordo que de seguida, em van venir, just al costat, uns nens molt graciosos d´uns 7 anys aproximadament, que de seguida, m'anaven dient coses. Jo no entenia el que em deien, només compartíem somriures, a aquella zona, tampoc sabien l'anglès, però pels gestos tan evidents i presents a tot el viatge, semblava que em demanessin diners.  De sobte, una de les nenes, hàbilment, em va posar la mà a la butxaca, i va intentar treure el que hi havia a dins, sort que no portava res. Sentint-ho molt, vaig renyar la nena, li vaig dir que això no ho podia fer. No obstant després, em va saber greu, em vaig posar a la seva pell. Vés a saber com actuaria jo, si em trobés en les seves condicions, vaig pensar.

Realment no sabia a on anava, no podia demanar on era el barri de prostitutes a aquella zona a la gent, a part de no saber l´idioma, estic segur que pensarien que n´era un client, i estava convençut que l´últim que volia era deixar aquesta imatge de mi a la ciutat.

Vaig començar a caminar, fins que lluny vaig veure un centre de mare Teresa. Vaig obrir la porta, i vaig entrar. De seguida, just a l´entrada, hi havia una germana de la caritat, molt curosament vaig preguntar-li per on havia d´anar.

-       Bona tarda sister, m´agradaria anar al barri vermell. Vaig dir timidament, sense voler que se´m mal interpretés.

-       No hi has de fer res tu. Em va respondre amb to despectiu i brusc, ràpidament sense poder acabar la frase.  Semblava molesta inclús enfadada pel meu comentari.

-       És perillós? Vaig preguntar.

-       És molt perillós, aquest lloc hi ha gent dolenta i a més, tu no hi has de fer res de res.

-       Entenc.  Volia saber i veure amb els meus ulls aquell lloc. No hi havia una altre, si havia arribat allà i estava tant a prop, sabia del cert que aquella nit no aniria a dormir sense veure-ho.

-       Veuras, sóc periodista, i estic escrivint un reportatge sobre els drets humans dels nens i nenes de la Índia vaig mentir perquè m´informés.

Va fer un pas enrere, i anava tancant la porta, per acabar amb la situació tant incòmode per ella.

-       Si vas allà, et passarà alguna cosa, és molt perillós, no hi has de fer res.

-       D´acord vaig fer veure que em donava per vençut.

La sister, va tancar la porta sense acomiadar-se ni desitjar-me sort. La porta, va topar amb el meu peu dret i vaig sortir a fora.

Els comentaris d'aquella germana de mare Teresa, coincidien amb els del recepcionista de l'hotel i amb els dels companys de l'hotel a qui els hi havia explicat. Sabia que no era un lloc agradable, però jo, tossut de tota la vida, no els vaig fer cas i vaig anar seguint.

Volia veure amb els meus propis ulls, què hi havia en aquell barri que deien que era tant perillós. No tenia por, la curiositat de saber el que hi havia, em va portar a seguir.  

Caminava sense rumb, no tenia ni idea d´on anava a aquella ciutat tant i tant gran, però vaig veure un home d´uns 54 anys amb una camisa blava  i una americana ben neta, un rellotge enorme i uns texans que cridaven l’atenció dins la multitud de brutícia que hi havia a aquell lloc.

Aquest home, es veia seriós, amb cara de no tenir gaires amics, amb poder econòmic, i també nerviós.

Just en aquell moment, al seu costat, va aparèixer una nena de no més de 10 anys. Aquella nena era preciosa. A diferència de la resta, aquella anava maquillada, tenia els ulls verds i recordo que anava molt ben vestida inclús amb talons.

Em vaig posar de peu, i la imatge, em va captivar. Semblava que parlessin molt seriosament d´algun tema. L´home es veia nerviós i ansiós, mentre que la nena, s´anava fent la noia gran. De què estaran parlant? Anava rumiant. Qui deu ser aquest home, em preguntava. Potser és famós, però que fa aquí?

Al cap de 10 segons, la nena va agafar l´home de la mà, i van marxar.

Inconscientment, les meves cames van moure´s a seguir aquell home i aquella nena, fins que ja no vaig poder més. La nena i l'home, van entrar a una mena de casa, sense finestres, bruta, com la imatge que vaig pensar que hi deuria haver a dins.

Efectivament, em trobava ja al barri vermell de la ciutat. Em vaig tapar la boca amb la mà, vaig empassar saliva, i em vaig quedar empanat per la situació.

Aquell lloc no convidava a practicar sexe. Només persones sense sentiments podien ser clients d´aquella zona anomenada barri vermell. Els habitatges de totxos i formigó, dibuixaven camins estrets que eren la zona de confort d´aquelles dones que demanaven clients, i també de moltes nenes. Els nens jugaven amb el que podien, amb rates, amb els bassals... Jo, vaig ser incapaç de jugar amb ells, i de mirar a aquelles dones, mares i germanes de tots ells. Pensava quina era el tipus de vida que havien hagut de suportar, els nens, les germanes, les seves mares i el passat i present que els esperava.

Vaig passejar per aquells carrers tan estrets,  les dones em miraven assentades per fileres esperant a que algú les escollis a canvi d´unes miserables monedes. Ni tan sols les vaig poder mirar als ulls. Totes m'intentaven provocar,  em tocaven i s´alçaven i reien en veure´m.

S'anava fent de nit, havia d´espavilar si volia veure més coses, i ara sí, no córrer perill. Vaig tenir por en aquell moment, però la curiositat va poder amb la por. Vaig entrar dins un carreró, on hi havia tot de dones assentades i maquillades, però que el maquillatge no els cobria les faccions que estaven lluny de la felicitat i les models que estava acostumat veure en les revistes.

Recordo molt nens jugant per allà, i estic segur que les seves mares, estaven a dins intentant vendre el seu cos, per tirar endavant la seva vida, i la dels seus fills.

Tant les dones com les filles, eren sotmeses a violacions diàries, unes 10-15 violacions, per tirar endavant amb les seves vides.

Entre les dones que esperaven els seus clients, vaig veure nenes petites, em refereixo a uns 12-15 anys.

Decepcionat, trist, deprimit i feble, vaig decidir marxar d´aquell lloc tant miserable. No hagués pensat mai que això existia, no sé realment què sabia de la vida, ara notava que n´era un passota.

Amb el cap cot, vaig decidir marxar a l´hotel. Si tot això, em semblava greu, era perquè no hi estava acostumat, i allà em vaig adonar que era un privilegiat. De què em podia queixar ara?

Tornant a l'hotel, vaig veure un grup d´homes que feien una rotllana i al mig, hi havia un nen estirat a terra, amb el cap ensangonat. Com? Que ningú hi fa res? Vaig pensar.

No vaig perdre el temps intentant comunicar-me amb aquells homes, no sabien anglès, així que era impossible. Em vaig fer un lloc davant d´aquella rotllana, i vaig aconseguir tocar el nen. Vaig veure que estava conscient, però el cop el cap i la sang que li anava regalimant del front cada cop em feia patir més.

Així que vaig deixar el nen a terra, envoltat per tots aquells homes, vaig córrer altre cop al centre de mare Teresa, per dir-li a la monja el què estava passant.

-       Què vols ara? em va dir quan em va veure.

-       Hi ha un nen que l´han atropellat i s´està dessagnant, necessita un metge sense dir-li hola ni res.

-       Com?

-       Hi ha un nen que s´està dessagnant, necessita un metge, vaig repetir.

La dona amb arrugues a la cara i el sari blanc i blau, em va dir que no era problema meu, que aquest nen, tenia uns pares i ja s'espavilarien.

Quan vaig sentir aquestes paraules, incomprensibles en aquell moment, vaig entrar a dins del centre sense que ella em donés permís, i vaig cridar: - Algú em pot ajudar? Hi ha un nen que està sagnant al carrer.

De seguida, van venir més germanes, i els voluntaris de mare Teresa van venir a parlar amb mi.

Neguitós i molt nerviós, anava tartamudejant i repetint el que havia dit. Necessitava algú que em vingués a ajudar.

Els voluntaris, van deixar a la monja que els prohibia que anessin allà amb mi, i van sortir a fora. Vam veure el nen i que cada vegada el bassal de sang era més gran. Els voluntaris eren una parella d'Itàlia, l'home era metge i la noia infermera, així que estava amb bones mans. Es van posar els guants, anaven traient el material que portaven de les seves bosses i vam aconseguir parar l´hemorràgia.

Jo vaig marxar de seguida, perquè havia quedat amb un noi d'Holanda, que vaig conèixer el dia anterior per explicar-me com funcionava ser voluntari de mare Teresa.

Em sentia més tranquil, anava veient des de lluny com es cuidaven, estava en bones mans.

Mai sabré si aquell nen va sobreviure, el que si sé, que ajudar no és una elecció, és una obligació.

 Sebas