SLUMS

Si l'infern existeix segurament els slums són el que més s'hi assembla

La vida del Max, em va impressionar, i estic convençut que em quedarà gravada per la resta de la meva vida, així que decidit en voler conèixer i esbrinar quines havien estat de manera més profunda les circumstàncies de la vida del Max, a 32 graus i amb el front regalimant, em vaig comprar una ampolla d´aigua, i  vaig començar a caminar direcció el barri d'on provenia el Max. No vaig voler agafar cap taxi, encara estava intrigat amb l'activitat que portava aquella gent del carrer, i estic convençut de que si al taxista li hagués dit que anava a un slum, no li hagués agradat massa i no m'hi hagués acabat portant.

Recordo que vaig passar molts carrers i diferents barris, tots marcats per un fort component de pobresa, no obstant, vaig poder observar que si a la ciutat hi havia pobresa, a les afores s'evidenciava misèria.

Pensava que el passat del Max havia estava en un lloc molt miserable, on tothom seria pobre, però m'equivocava. Després d’aproximadament 1 hora i mitja caminant  vaig veure com el  que jo m’havia imaginat no s´assamblava a la realitat, se’m va obrir un altre món, un món que desconeixia.

Recordo que molta gent  em mirava, vides difícils i ulls tristos que m'observaven incòmodes en veure com un europeu amb barba es trobava al mig d'aquell lloc, què és el que feia? on anava?

A on anava ningú em seguia, allà no hi havia somriures, no hi havia alegria. Hi havia nens, però els que hi havia, tampoc em seguien, tot era gris, tot era trist i l'expressió de les cares que anava veient, quedaven lluny de la felicitat.

Allà, vaig veure que el passat del Max, era més terrible del que un estranger com jo, amb una vida fàcil, podia imaginar.

Aquell barri era gran, molt gran, i en veure les circumstàncies d'aquells nens, vaig interpretar  ja mai més veuria al Max, i així va ser.

Em vaig anar acostant i anava entrant tímidament a aquell trist barri, on el que més hi predominava eren barraques, rates, sang, úlceres, lepra, amputacions, desnutrició i unes condicions higièniques lluny de les que m´havien ensenyat a la universitat.

Em vaig sentir com un extraterrestre recent aterrat a la terra i sense entendre res. Com era possible que això estés passant al món en que jo havia viscut tota la vida? Per què aquestes persones vivien així? Què he estat fent jo tots aquests anys? Pensava.

Recordo que vaig seguir un home, que anava coix, molt coix. Quan es va assentar, es va arremengar el camal dret del pantaló, i vaig veure tota la cama ulcerada. Recordo ara, quan hi penso, que el primer dia que vaig veure una ulcera a les pràctiques d´estudiant, em vaig impressionar. I aquell pobre home? El fet, es que va treure un vidre de les seves mans, i es va començar a tallar la gran ferida que cobria la totalitat de la cama.

Quan anava per marxar, seguint un dels “carrers” estrets, una muntanya d’escomraries em va impedir el pas. Vaig veure nens al cim recollint alguns objectes com cartrons,  ferros,  hi havia alguna que altre xeringa segurament usada, material sanitari, molts plàstics, rates, vives i mortes, i tot els residus que us pugueu imaginar.

Vaig decidir pujar. Entre mig de brutícia i agulles vaig aconseguir, cuidadosament, arribar al cim. Allà vaig veure on em trobava. Es veia la ciutat ben llunyana, amb els seus edificis pertinents, i al meu voltant a la zona de barraques i misèria, un dels slums de Calcuta.

Vaig abaixar la mirada, i em vaig fixar a on estava enfilat,vaig veure que un plàstic es movia, vaig agafar-lo, i a sota, hi havia enterrat un nen petit viu, que es movia lentament. No sé si voluntària o involuntàriament, però algú li havia posat, el cas és que estava allà cobert d’escombraries, enfonsat, o potser amagat. Em vaig fregar els ulls per si allò que veia era real, si m´haguessin dit abans del viatge que veuria això, titllaria a la persona d´exagerat o potser ho tractaria d´un malson.  Però estava allà. Allò era real.

El nen, es va posar dret, em va mirar, i no vaig poder entendre el que em va dir, el cas, és que va marxar. Vaig intentar seguir-lo per saber on anava, però de seguida el vaig perdre, ja que va travessar un home, més aviat de edat avançada, que només tenia la part de dalt del cos, es desplaçava amb les mans arrossegant-se. No tenia cames, ni peus ni genolls ni maluc. Se´m va quedar la boca seca, en aquell moment, estava nerviós, resignat i preocupat per tot el que veia.

Em trobava molt estrany, com si estigués en un altre planeta. Si l'infern existeix, estic segur que és semblant.  Tenia la sensació que havia perdut  tots els anys de la meva vida sense fer res per ajudar a aquestes persones, que amb les seves mirades, m´anaven dient que d'una o altre manera els ajudés.

Vaig arribar a l´hotel, em vaig estirar al llit, i i em vaig posar a internet a buscar sobre aquella zona.  Em va sortir que molts dels nens que vivien a aquella zona, estaven obligats a pertànyer a grans màfies, on l´explotació sexual, era un fet normal, i els robatoris eren freqüents... I si el Max, havia estat un d´ells?

Seguidament, vaig informar-me, i em vaig assebentar, que els nens pobres de la Índia que viuen en els slums, tenen 3 formes de tirar endavant les seves vides i la dels seus familiars:   

1) Agafar objectes i material de les escombraries per vendre-ho a empreses de reciclatge.

2) Que les màfies t´amputin les extremitats perquè facis més pena a l´hora de pidolar als turistes.

3) Entrar a les xarxes de prostitució, on existeixen, avui en dia, nens i nenes de fins a 3,4 i 5, sobretot nenes.

Sebas