QUANTA BARBA!

Sí! Aquest va ser el meu primer pensament quan vaig veure el Sebastià assegut a la taula del fons del Canaletes. Us asseguro que no tenia ni idea de qui era en Sebas, només sabia que era de Moià i que teníem una sola cosa en comú, l’Adri, que per algun motiu que encara no sé quin, va decidir que en Sebastià i jo ens havíem de conèixer. De fet portava mesos sentint a parlar del Sebas però sincerament em quedava molt lluny. Sabia de les inquietuds i del projecte que en Sebas havia desenvolupat sobre Mali i que havia viatjat a la Índia, del que no me n’havia dit res era d’aquella barba!!! Tenint en comte que sóc curiosa de mena no vaig poder dir que no a fer una quedada amb Sebas, o sigui que com si d’una cita a cegues es tractés vam concretar de trobar-nos la tarda del 8 de novembre.

Crec que va ser més d’una hora que vaig estar escoltant sense pràcticament dir res. Quin entusiasme, quanta energia, quantes ganes de canviar el món! crec que era desmesurat però aquesta desmesura era directament proporcional a les ganes que tenia d’entendre tot el què li estava passat a aquell noi de la barba immensa que tenia davant.

Quant ja no podia processar més informació me’n vaig endur al Sebas a recórrer els carrers de Caldes, ell continuava parlant i jo continuava escoltant, en Sebas era una mena de supernova en expansió i jo estava en ple radi d’acció. Recordo amb quina claredat ho veia tot, com s’expressava...  hi havia un punt de caos fruit de l’enorme il·lusió que tenia de crear una ong i donar sortida a les seves inquietuds. La pobresa i la infància eren conceptes claus i estava clar que els viatges a la Índia havien marcat un abans i un després en la vida d’aquell que tenia davant, estava una mica sobrepassada però em van quedar unes 3 coses clares:

1.     En Sebastià buscava companys de viatge i jo era una candidata

2.     Quan algú parla dels seus somnis tan diàfanament i avantposa l’amor a qualsevol de les seves motivacions cal escoltar-lo molt atentament

3.     Era impossible dir-li que no

No sabia en quina mesura podia aportar alguna cosa però tot plegat era engrescador, suposo que una de les millors coses que puc dir és que em van continuar quedant ganes d’escoltar-lo, el somni no era meu, però valia la pena posar-hi una mica del meu temps i la meva energia i esbrinar on em podia dur el meu nou company de viatge, perquè encara que en Sebas no ho sàpiga, aquell dia ja vaig decidir que valia la pena intentar-ho.

Evidentment aquesta va ser la nostra primera quedada, n’han vingut moltes més i aquest somni que ja és en plural poc a poc va prenent forma, dóna mal de caps i feina però també molta il·lusió.

Només tinc motius per donar gràcies per les coses que estic aprenent, per les persones amb qui m’estic trobant i només espero continuar aprenent i trobant nous companys de viatge, vull veure com Apadrimax neix i es fa gran. Vull veure com tota la il·lusió, l’amor, els somnis i les quimeres es transformen en vacunes per aquells infants que  no tenen l’oportunitat de rebre l’atenció sanitària que mereixen només pel fet de no haver nascut al melic del món.

I arribats al final de tot el que volia explicar, només dues confessions més, gràcies Adri perquè això que avui explico en gran part és culpa teva i de les estones que hem compartit (que espero que mai s’acabin) i en segon lloc, no només em va cridar l’atenció la barba del Sebastià, també vaig pensar que al mes de novembre anar en pantalons curts era excessiu (encara em pregunto si és que a Moià no tenen mai fred).

Sara