ROQUES I COCODRILS

Pots escollir el camí fàcil o el camí difícil, entre flors i violes o entre roques i cocodrils... S'ha de ser valent si es vol arribar lluny

Quan vaig acabar les pràctiques però, tocava començar a plantejar el meu treball final de grau. Per qui no ho sàpiga, el treball de final de grau (TFG) és aquell projecte universitari de caràcter obligatori orientat al desenvolupament d´una recerca que tingui relació amb la titulació que es cursi, en el meu cas,  infermeria. A diferència de la major part de la classe, i jo sent l´excepció com moltes altres vegades, no tenia gens clar quin tema escollir.

Recordo que tothom fascinat pel tema del treball, als descansos de les classes, m´explicaven temes molt específics de la infermeria, i amb els seus ulls oberts com unes taronges, m´anaven desenvolupant com s´organitzarien i gestionarien els seus treball de la depressió, el càncer, cures a l'adult, infantesa, la història de la infermeria, entre d´altres. Respectava el 100% la temàtica dels treballs que en aquells dies m´anaven comentant, però tenia molt clar que no s'assemblarien gens al meu. Volia fer una cosa poc comuna, que amb prou feines s´hagués fet alguna vegada a la universitat, que fos útil i que sobretot em motivés. L´últim que volia fer, era un treball de “copiar y pegar”, però no sabia de què fer-ho . Descartava tot allò relacionat amb els hospitals, les patologies i les tècniques quirúrgiques, això, ja estava molt usat. A més, estic segur que amb un projecte de recerca de universitat, no aconseguiria descobrir res rellevant.

Amb els amics del poble, feia temps que no ens veiem, així que vam organitzar un sopar per reunir-nos i posar-nos al dia de tot, i així aprofitar per veure el partit de futbol (el nostre tema estrella). Quan em van portar el primer plat, vaig veure, a través del vidre del bar, un noi africà, procedent de Mali que, il·luminat per les faroles i llums del carrer no vaig poder deixar de mirar.

Encara no havíem parlat, no el coneixia, però la seva cara, em transmetia tristesa, melanconia i a la vegada preocupació.

No vaig poder-li treure els ulls de sobre. Sentia de fons comentaris, a la nostre taula, elogiant el Messi i recordant els gols que havia fet els darrers partits. Sincerament, en aquell moment, ja no era el que més m´importava. El meu cap, va començar a pensar en què podia fer amoïnar tant aquell malienc i quin era el seu motiu de preocupació.

Encara no m´havia acabat l´amanida que tenia sobre la taula, quan de sobte, em vaig aixecar de la cadira, i les cames em van portar a assentar-me just al seu costat.

Ell estava al mòbil, assentat a un tamboret i amb la cama dreta en moviment, semblava nerviós. Estarà contactant amb la seva família de Mali, vaig pensar. Quan va treure els ulls de la pantalla del seu mòbil i em va veure, va quedar sorprès, molt sorprès. Segurament, no estava acostumat a que algú del poble se li assentés al costat i se'l comencés a mirar.

-       -"Hola"- li vaig dir. Sorprès, notava que estava incòmode, però  a mesura que vam començar a parlar, el veia més tranquil i receptiu.

-       -"Hola"- em va somriure amb aquella dentadura il·luminadora pròpia de les persones africanes.

Em va explicar infinitat de coses, i fets molt rellevants a la seva vida, però el que sens dubte, més em va impactar, va ser quan li vaig preguntar el perquè de la seva tristesa.

-      -" Estic trist sí, perquè al meu país hi ha molta pobresa, els nens es moren de gana, no hi ha metges, ni escoles pels nens, a més, ara hi ha guerra.”

La seva manera de fer-se entendre i les paraules que li sortien directament del cor, a qualsevol persona li haguessin impressionat tant com em va passar a mi. Sabia que no exagerava, que tot el que deia era real, encara que no tenia ni idea d´on era Mali.

Sentíem de fons com la majoria del bar celebrava els gols del partit. M´agrada veure futbol, però en aquell moment, ja no hi pensava. Em vaig acomiadar del malienc, dient-li que de ben segur que en els pròxims dies ens tornaríem a veure i parlaríem de la situació del seu país si això li ajudava. Em vaig acomiadar dels meus amics, dient que m´havia sorgit un imprevist, i vaig marxar. Ansiós, directament vaig agafar el cotxe, i em vaig dirigir a casa, davant de l´ordinador. Em vaig assentar, vaig obrir-lo i ràpidament  vaig posar al Google, Mali.

Les paraules, els comentaris, imatges i articles que vaig poder apreciar a quarts de 12 de la nit, anaven molt relacionades amb por, desnutrició, mort i guerra, les quals, estava tant poc acostumat a sentir, que vaig sentir la necessitat de conèixer aquest país, o almenys intentar-ho. Després d´hores i hores fascinat per la quantitat d´informació procedent del país, empapat d´imatges desagradables, vídeos dolorosos i comentaris esgarrifants de documentals i curtmetratges i saber de que tot el que estava veient no es tractava d´una pel·lícula de ciència ficció apocalíptica, sinó que era real i que estava passant en el món en el que havia viscut tota la vida, vaig apagar l´ordinador, i encara que em va costar molt, vaig aconseguir adormir-me.

El dilluns a primera hora, vaig arribar a la universitat, i vaig explicar-li a la professora, que volia crear un centre sanitari a una de les poblacions més pobres de Mali i de tot el món. Profunditzaria amb les malalties, i tractaria la seva sanitat. 

Sincerament, sabia que només era un projecte, no tenia ni idea del país, ni de com fer un projecte d'aquestes característiques, però jo, tossut de tota la vida, sabia que ho havia de fer.

-       - "Ostres Sebastià, que se t´ha perdut ara a Mali? Això és molt difícil.. Estàs boig!"

Probablement, aquesta va ser la frase que més vaig sentir els dies després de prendre la decisió de la temàtica del treball. Intentava defensar-me amb tot el que em va explicar el malienc al bar del meu poble i la informació que havia anat llegint i veient als dies anteriors, però tot i així, crec que ningú en va tenir suficient.

La professora, em va dir que era molt difícil, que no era un treball de final de grau propi de la universitat, que era un projecte de grans dimensions i que ja m´ho podia treure del cap.

Davant la negativa a acceptar el tema del treballa no vaig perdre la il·lusió  i després d´una llarga estona intentant explicar de la millor manera possible la idea que tenia al cap, i  prometent destinar tots els meus esforços en el projecte, va acceptar.

Quan vaig marxar però, abans de despedir-nos, recordo que em va dir una frase que segurament sempre em quedarà guardada dins la meva ment:

-“Sebastià, hi ha gent que tria un camí de flors i violes, en canvi n´hi ha d´altres que trien un camí de roques i cocodrils. En els pròxims dies, veurem si els cocodrils se't mengen o si realment acabes podent passar i arribar al final del camí.”

Vaig empassar saliva, sabia que m´hi jugava molt, exactament passar un altre any a la universitat tornar a pagar els crèdits i repetir el treball. Vaig somriure i vaig tancar la porta.

Sebas