PRACTICANT

La importància de saber qui som i d'on venim, els somnis venen d'antic i allò que de veritat ens mou són les persones.

Infermeria no em desagradava, a més l´època de pràctiques als diferents hospitals, van ser mesos apassionants. La universitat ens assignava, un servei a un hospital determinat i els estudiants de pràctiques, havíem de passar un mes aproximadament, integrant i aplicant els coneixements que havíem après anteriorment a les classes. Els estudiants, estàvem molt motivats, especialment al principi, i teníem una cosa clara, l´alt grau de responsabilitat que volia dir vestir de bata blanca.

En la meva estada, vaig haver d´aprendre a punxar analítiques, posar vies, aprendre´m de memòria la medicació i els efectes adversos que provocava cada medicament, vaig aprendre a sondar, a diagnosticar pels símptomes una malaltia, radiografies... infinit de coneixements i habilitats.

Podria estar explicant milions d´anècdotes gracioses relacionades amb la meva inexperiència al servei, però em penso que no acabaria mai. El que sí que vull explicar, és amb el que em vaig quedar en tot el meu recorregut de les pràctiques, els pacients.

De pacients, em vaig trobar de tot. Pacients alegres, depressius, optimistes, rabiüts, decepcionats, resignats, però tots coincidien en dues coses: La primera és que si fos per ells, a l´hospital seria l'últim lloc que anirien, i la segona que, absolutament tots tenien una experiència per explicar.

Allà va ser, quan em vaig adonar, que els meus professors de la universitat tenien tota la raó repetint constantment a les classes, que els hospitals, no són només atendre els pacients i  proporcionar-los el diagnòstic i tractament adequat.

Dia rere dia, vaig anar veient, que als pacients, els faltava algú amb qui parlar i explicar com es trobaven. Saber com embenar un braç, com valorar l´estat d´una analítica, o on era la fractura de la radiografia, ja no era el que més m´interessava.

La solució al dolor, moltes vegades, era l´escolta, l´empatia, la comprensió i la companyia.

Recordo que, totes les infermeres que m´havien de valorar i posar la nota a la meva estada de pràctiques, coincidien en que la part tècnica de la infermeria, encara em faltava molt per aprendre, mentre que la part més humana, n´era un superdotat.

Jo mentre aprovés i fes somriure els pacients, ja en tenia prou. A més, els pacients eren molt agraïts.

 Recordo una vegada que vaig entrar amb el metge per valorar l´estat d´un pacient, era un pacient que ja coneixia, teníem prou confiança i l´apreci era recíproc.  El metge parlava amb un to lluny del que ens havien ensenyat a la universitat. A més, en comptes de mirar els ulls del pacient, anava mirant la pantalla del seu telèfon.  L´acompanyant del pacient, nerviosa m´anava mirant. Després d´uns minuts incòmodes, vam sortir de l´habitació, i vaig parar al metge. Molt educadament, li vaig dir que no em semblava correcte el tracte que tenia amb els diferents pacients. En sentir això, els seus ulls es van obrir com unes taronges i vaig haver de sentir paraules desagradables però no vaig voler entrar en una discussió. El millor de tot, va ser quan em va venir l´acompanyant del pacient, i em va explicar que havia sentit el que li havia dit, i em va donar les gràcies. Dies després, se´m va acostar el metge, no em va demanar perdó, però em va dir: - Potser tenies raó.

En definitiva, allò important dels pacients és que són quelcom més que una malaltia, un diagnòstic i allà és on em sentia còmode.

Sebas