PER SOBRE DE TOT, MALI

De vegades hem de pendre decisions difícils, de vegades toca retrocedir però això no vol dir renunciar, potser només significa que cal canviar de perspectiva per continuar lluitant pels teus somnis

El treball, em va anar genial, havia fet bona feina, el dia de la presentació el professorat em van felicitar i em van dir que havia deixat enrere el camí de pedres i cocodrils, que havia estat capaç de passar per aquell camí tant difícil i n’havia sortit ben parat. Realment va ser un procés llarg, i de molta dificultat. Suposo que això em va ajudar a prendre consciència de la dificultat que tenen les ONG´s per a poder implantar els seus projectes.

Aquesta etapa del projecte de final de grau va suposar per a mi una font de coneixement inesgotable i n´estava orgullós. Ja havia acabat el grau d´infermeria, ara ja podia dir que era infermer. Recordo com si fos ahir, la cara de felicitat que els meus companys transmetien, quan parlaven del final de la universitat, orgullosos tot ells per haver acabat, i alguns per haver complert el somni de les seves vides. M’explicaven les ofertes de feina que els anaven sorgint, molts d´ells, es posarien a treballar en els propers dies. Jo, me´ls escoltava, i m´alegrava molt veure´ls tant contents i il·lusionats per iniciar una nova etapa en les seves vides, però en el fons, pensava per què jo no podia ser un d´ells. Les extraccions de sang i les radiografies, quedaven lluny, molt lluny del que volia fer.

Mali i la seva pobresa no sortien del meu cap, si es parlava de futbolistes jo ho relacionava amb els seus extraordinaris sous, si es parlava de política, criticava la mala gestió dels polítics i la seva corrupció, si veia un anunci per la televisió de roba que valia més del que pensava, ja creia que era una estafa, inclús quan veia que tardava massa a la dutxa, tallava en sec l´aigua, encara que tingues el sabó al cap. Realment, el treball m´havia impressionat molt, m´havia impactat. Qualsevol cosa que no fos fer alguna cosa per la gent de Mali pensava que era perdre el temps.

Aquells dies va néixer en mi un neguit que mai havia pogut ser capaç d´experimentar. No sé si trobava a faltar el ritme de la feina que portava els dies anteriors fent el treball, no sé si trobava a faltar estar en contacte amb les ONG´s i amb els beneficiaris dels seus projectes, trobava a faltar els somriures dels nens maliencs que m´enamoraven màgicament a través de la pantalla de l´ordinador, o potser trobava a faltar les quedades que feia amb els maliencs del poble. La cultura africana?  No ho sé. El que sí sabia del cert, era que necessitava conèixer encara més la realitat de les persones malienques, aquelles que havia anat veient i parlant en els mesos anteriors.

Potser començava saber el que volia fer després de ser diplomat d´infermeria. Potser sí que ara sabia què volia ser i què esperava de mi com a persona. El meu món interior i la perspectiva, va canviar radicalment. Vaig passar de veure les persones que aquí anomenem “immigrants” des d´una altre perspectiva i vaig entendre el seu passat i els perquès de la seva situació actual. Vaig intentar ajudar-les dins les meves capacitats i limitacions, per mi van deixar ser “immigrants” per ser persones tan iguals com qualsevol altre europeu.

L’obsessió que tenia de fer-me gran i tenir una independència econòmica, va anar disminuint, tenia dubtes de si era el moment adequat de llençar-me el món professional. Recordo que en aquelles dates, vaig rebre una quantitat d´ofertes de feina considerable, com a infermer d´hospital, era un privilegiat em deia tothom.

Jo, poc il·lusionat ja amb l´hospital, no ho tenia gens clar, a més sabia que hi havia persones a  Mali, que necessitaven ajuda.

Vaig trucar i enviar emails  a diferents ONG´s i vaig parlar amb elles per saber de quina jo podia cooperar, sovint la resposta era  que el que jo podria fer per ajudar a aquestes persones era una aportació econòmica per algun dels interessantíssims projectes en el territori... però el destí m´havia fet estudiar infermeria, havia pogut valorat les necessitats a les que els maliencs havien de fer front dia rere dia. Necessitaven personal sanitari al terreny, per què no marxar 1 any allà i amb les meves mans, ajudar a aquelles persones?

Vaig contactar de nou amb diferents organitzacions, i els hi vaig proposar. La majoria van coincidir en la resposta, actualment era molt perillós anar a Mali, ja que hi havia inestabilitat política econòmica i social, i que els programes de voluntariat a Mali, s´havien suspès.Mentrestant, la família no les tenia totes amb mi.

Sabia que podria fer alguna cosa molt positiva per les persones més desafavorides d´aquell país, però també sabia que la meva ajuda no solucionaria la pobresa del país, n´estava al cas. El que tenia clar, era que volia anar a Mali a ajudar com a infermer. A partir d´allà, ja veuria com responia, tant a nivell professional com personal i psicològic.. jo volia anar, la resta ja aniria venint...

Vaig insistir enviant encara més mails i cartes a les ONG´s que havia contactat, estava segur que ja em coneixien. Inclús vaig anar a parlar un dia amb el cònsol de Mali a Barcelona. Tothom coincidia en dos aspectes fonamentals, per anar de infermer i entrar dins una ONG gran, havia de tenir experiència en el sector, havent treballat un mínim de 2 anys, i en segon lloc i el causant de la meva resignació, i el que va fer que no marxés, va ser l´estat difícil i crític a nivell polític en el que es trobava el país. Era molt perillós anar a Mali, en aquelles dates, hi havia molt risc de segrestos, perquè hi havia molta guerra, molt terrorisme, i  les ONG´s s´havien hagut de desplaçar per la seva seguretat. El que tenia l'última paraula, era jo. Sabia que hi volia anar, però deixar la família i els que més estimava aquí patint pel meu dia a dia... amb això no podia.

No parava de buscar  la manera de poder complir el que volia i viatjar a Mali, però no em va ser possible, encara que si una cosa és difícil i m´agrada, lluito fins a a aconseguir-la i vèncer, aquesta vegada era diferent, i vaig haver de perdre i molt trist, assumir la derrota.

Quan he de prendre una decisió, sempre tinc en ment una balança imaginària, on hi poso els avantatges i inconvenients, i el que pesi mes, em fa decantar. El plat que pesava més de la balança era el de inconvenients/ desavantatges, em pesava molt poder perdre la vida, primer per a mi, i segon per la família i els que m´estimaven.

La decisió estava presa. No hi havia d´anar, ja aniria en un altre any.

Sebas