EL PRIMER VIATGE A L'ÍNDIA

En aquells dies, després d'un sopar familiar i fent sobretaula, el tema de conversa, es va desviar cap a la celebració dels 50 anys de la meva mare. Encara que no li agradés gaire, ja feia 50 anys, vam pensar en celebrar-ho de la millor manera possible, havia de ser alguna que cosa que  recordéssim la resta de les nostres vides. Primer, vam pensar de fer-li una festa sorpresa, llavors vam pensar de fer-li un val per anar a un spa per passar un cap de setmana, i finalment un collaret de Swaroski...  Després de veure que tot això era molt típic i que la meva mare es mereixia molt més, al meu germà gran se li va ocórrer l´opció de fer un viatge.

Bona idea vam pensar, però a on? Recordo que la meva mare, quan li vam comentar, va proposar d'anar al nord d'Europa, Finlàndia o Noruega, però el meu germà gran i la seva xicota, fascinats pels viatges que havien realitzat anteriorment a  l'Àsia, van proposar d'anar  a l'Índia.

Sincerament, acceptaré si em dieu ignorant, d´aquest país tant interessant, sabia 4 dades bàsiques: havia sentit a parlar de Gandhi, de la mare Teresa de Calcuta, el Taj Mahal, Bollywood i els seus colors, els elefants i les vaques sagrades, ah sí! i que estava al continent asiàtic.

En cap moment m´hi vaig oposar, trobava el viatge interessant, vam fer votacions, i va sortir l'Índia, com a destí final. Em vaig aixecar de la taula, i vaig buscar informació del país de les vaques sagrades.

Potser estava descobrint el món i m'estava fent gran però de  l'Índia també vaig trobar molts articles que referenciaven la pobresa. No havia pensat mai que el mateix món on vivia jo, hi havia tanta pobresa. Fins ara, només havia vist l'ordre, la seguretat, la organització, les americanes, els rellotges i els maquillatges. Vaig entendre que l'Índia era molt gran, i hi havia molta riquesa amb els seus grans temples i palaus, però hi havia una gran part que era al revés, rates, prostitució i malalties. Allà va ser, quan realment vaig veure que totes aquelles informacions que havien vist els meus ulls anteriorment, no només es concentraven a Mali, sinó que la pobresa era evident a molts punts del món.

Faltaven pocs dies per agafar l´avió direcció Delhi, capital del país. Nerviosos i ansiosos, anàvem fent petites quedades per organitzar el viatge, buscàvem informació o llegíem llibres, i quedàvem per sopar i posar-ho tot en comú. El meu germà petit sempre portava articles de bollywood i les seves grans festes, com el holi festival. Jo en canvi només havia buscat informacions de pobresa.

-       -Que pesat Sebas, sempre estàs amb el mateix! em deien...

Les ganes d´emprendre el vol, dia rere dia, s´anaven intensificant com a qualsevol viatge que esperes, il·lusionat, fins que per fi el dia arriba. Vam marxar d´hora pel mati, des de la terminal 1 de l´aeroport de Barcelona fins a aterrar a Delhi.  

Quan esperàvem les maletes i tot l´equipatge a la cinta, em vaig començar a fixar amb les persones indies, anaven de pressa per trobar les seves maletes. Que guapes les dones, vaig pensar. Vam sortir de l´aeroport, i ens esperava un noi, que ens va rebre amb un gran somriure i ens va omplir de collarets de flors naturals taronges, i vam pujar a un autocar.

Reafirmo el que diuen els llibres, inclús els foros i les experiències de qualsevol persona que hagi anat a l'Índia, Només travessar la porta de l´aeroport perceps una allau de sensacions que t’aclaparen fins que marxes del país. Les olors, la calor, els colors i la quantitat de persones al carrer, fan que sigui una experiència que quan arribes a casa, és el que primer expliques.

Durant el trajecte fins a l’hotel, encara que era de nit, vam veure moltes persones a terra estirades, molts gossos recordo, i molta tristesa... Vaig mirar la meva mare, ella, que 1 mes abans volia anar a països del nord... no tenia ni idea del què li passava pel cap, ara.

Sense treure els meus ulls del vidre de la finestra, atenent al mínim les instruccions que ens anaven donant i impressionat per la realitat, vam arribar, per fi, a l´hotel, això sí, molt cansats. L´endemà havíem de començar visitant la capital del país, Delhi, calia anar a dormir i recuperar les forces.

Feia molt poc que havia acabat la universitat. En comptes de ser infermer i passejar amb bata blanca pels serveis de l´hospital, o passejar pel terreny sorrenc de Mali, estava a un altre lloc, molt més lluny. 

L´endemà havíem quedat al hall de l’hotel, badallant encara i una mica tocats pel jet lag, va venir el guia juntament amb el grup amb el que aniríem tot el viatge.

Vam posar al bus i ens vam endinsar dins aquella metropoli tant i tant gran. Penso que dels viatges, algunes persones els agraden algunes coses, i n´hi ha que d´altres. Les persones que hagin tingut l'oportunitat de viatjar a l'Índia, estaran d´acord amb mi si afirmo que el que més crida l´atenció, són totes les persones i les condicions en les què viuen, això és sens dubte del que més parlo quan em pregunten.

Aquests viatges estan bé, però tanta organització no m´agrada. A més, t´ensenyen només la part que els interessa, i els guies, reben comissions per les botigues en les que gairebé t’obliguen a comprar.Va ser un viatge dedicat al turisme i al consumisme. Per una part, entravem dins els temples i palaus preciosos enlluernats pels colors i la història que hi havia. Allà, envoltàvem el guia, on ens explicava tota aquella informació interessant, i que estava fart de repetir. Tothom, tenia alguna que altre pregunta, que suats i fascinats anàvem escoltant. Per l´altre, ens venien pedres precioses i elefants de colors dient que si els compràvem, tindríem molta sort.

Sincerament jo no vaig estar molt atent, però he d´acceptar, que la bellesa dels seus temples, no deixa indiferent a ningú i menys la història que hi ha al darrera tan interessant.

En aquells dies, no m´importava massa perquè un temple era vermell, o perquè el déu Ganesh tenia cap d´elefant... el que volia saber i conèixer, era la resposta a la pregunta de com era possible que hi haguessin tant nens vivint en aquelles condicions. Mentre el grup de turistes espanyols anaven interessant-se pel color vermell d´un dels temples, o la importància que tenia el déu Ganesh pels indús i perquè tenia el cap d´un elefant i el cos d´un esser humà, jo no podia parar de mirar els nens de l'Índia, sí ho repeteixo, els nens de l'Índia.

Aquells nens, que màgicament em van enamorar, van fer que anés a parlar amb en Yogui, el nostre guia.

-       -Yogui, He parlat amb gent del meu país que havia visitat l'Índia i m´havien dit que hi havia molta pobresa, ara que hi sóc, veig que no mentien.

-       - Si hi ha molta pobresa. Em va respondre

-      -  I què en penses de tot això com a ciutadà de l'Índia?

-       - Sí, hi ha molta pobresa. Accelera el pas, ja falta poc per arribar...

-       - Què en penses del sistema de castes? I els dalits?

-       -Sí, el sistema de castes. Els singh..... 

No va voler parlar de la pobresa ni dels dalits, intocables.... En tot moment m´evitava...

No és que no ho sabés, era que no volia que el turista blanc s'endugués una “mala imatge” del seu país. Volia que marxés de l'Índia amb un somriure de orella a orella, i m´interessés per la bellesa dels seus temples  i palaus, tant impressionants.

Sebas